Declivi

El nacionalisme, punta de llança de l’extractivisme

 

En dies com aquests, en major o menor mesura, podem veure a les xarxes, als mitjans i a qualsevol eina de mediació del discurs polític, un tipus de discurs que reclama “el dret a decidir”, “ser lliures”, o “fer fora l’invasor”. Ens referim al nacionalisme, que segons des d’on s’enuncien poden variar. 

 

Poden tenir diferents expressions però en general aquest discurs vol expressar una idea en efectiu: el control del territori. La major part endulceix o amaga aquesta part, però és latentment el que es vol aconseguir

 

El que ens interessa en l’anàlisi de les relacions entre formes de vida (i fins i tot en un anàlisi ecologista, encara que ningú vulgui emprender aquest camí) és que implica “el control del territori”. 

 

“Control del territori” no es refereix només a la idea (que entra dintre el racisme inherent al funcionament dels Estats, segons Foucault) de fer fora o eliminar un grup o classe de la població per el benestar o supervivència de l’altre,

 

“Control del territori” implica també controlar tota forma de vida i recurs dintre el territori; establir el control humà total sobre els fluxes i relacions orgàniques i inorgàniques dins un territori. Vol la propietat humana de la natura.

 

Això ho trobem en el eco-nacionalisme i eco-feixisme: Respectar la “nostra” natura o aturar l’explotació *estrangera* són parts importants del seu discurs. En cap moment es separa la natura de la nació o cultura.

 

El eco-nacionalisme i l’eco-feixisme és un perill per a la natura encapsulada a un territori perquè continua la supressió d’allò salvatge, s’intensifica la domesticació d’una natura al servei de la nació

 

Però fora d’aquest nacionalisme conservador també suposem el nacionalisme com a la força reaccionària i domesticadora que és: veiem el exemple històric on un nacionalisme revolucionari ha aconseguit el poder.

 

En cap d’aquestes nacions la natura ha estat alliberada del control humà: més aviat s’ha reforçat la domesticació i explotació. Veiem per exemple les nacions post-colonials on un govern nacionalista ha implementat les seves polítiques

 

El discurs que regna en aquests governs és el de la lluita contra l’espoli colonial. El remei? La nacionalització dels mètodes d’extracció i conquesta de la natura salvatge “per a la classe obrera” o “per a la nació”, depenent del govern.

 

Gran canvi! Ara la destrucció de la natura i la condemna de les formes de vida serveix única i exclusivament a la idea fixa del moment. En molts d’aquests països post-colonials, per cert, l’explotació de recursos és la base de l’economia.

 

I hem de remarcar el paper del discurs nacionalista en aquest canvi: la lluita d’una nació o cultura contra una altra dintre l’espectacle polític reforça efectivament els sistemes industrials de producció material i cultural.

 

La nació és un constructe ideològic d’una època històrica on la domesticació i lògica de la civilització estan prou desenvolupades com per ser no-qüestionables. És lògic que no plantegi un canvi real en les relacions entre formes-de-vida

 

El nacionalisme no és cap cosa desitjable per un territori que vulgui romandre salvatge. És més, el nacionalisme és el motor de l’acumulació primitiva de capital per al desenvolupament i enfortiment del sistema industrial.

 

Cap nacionalisme, es vulgui denominar patriòtic-revolucionari o imperialista, ha efectuat un canvi real i positiu en el reassalvatjament d’un territori o en l’alliberació de les formes de vida d’un sistema industrial. És idealista pensar que pot efectuar canvis ecològics reals.

 

En el context del territori encapsulat a Catalunya, davant dos nacionalismes d’herència colonial i que troben inqüestionable el sistema industrial i la domesticació dels territoris salvatges, desvelem el caràcter reaccionari d’aquests.

 

Superant-los i fugint de la seva lògica plantegem la desterritorialització inherent en la màquina-de-guerra-nòmada i prenem el lema:

 

Defensa la terra, re-assalvatjat, ataca el nacionalisme!

Declivi neix primer i abans que res en el si del col·lapse de la civilització global, en el malestar de la societat de masses industrial i en el creixent ecocidi de la natura encapsulada en el territori català. Declivi entén que tota anàlisi de la realitat ha de travessar aquests tres eixos si vol ser realment profunda i representativa de la realitat, i que aquesta anàlisi es presenta extremadament necessària en aquest moment històric.

 

Declivi neix amb l’objectiu de la creació d’una teoria que últimament serveixi dues funcions: Primera, l’anàlisi de les dinàmiques de la civilització com a concepte que busca ser universal, dels seus passats i present col·lapses, i l’impacte d’aquesta en les relacions entre les formes-de-vida. Segona, la fiscalització, crítica i redirecció de les organitzacions i grups que reclamen l’assoliment de l’anarquia, a qui les teories on apareixen la civilització i allò salvatge llueixen per la seva absència, i el desmentiment de les teories humanistes-liberals que reclamen la reforma del sistema industrial, teories empassades extremadament sovint per aquestes organitzacions. Declivi vol oferir una resposta davant la aparent decaiguda o minoritat de l’anarquisme català i oferir en aquest context una estratègia organitzacional per l’assoliment de l’anarquia per les anarquistes.

 

Declivi entén, en línia amb els recents descobriments antropològics i en contra del “coneixement comú” imposat pels prínceps del progrés, els efectes del procés civilitzador sobre les formes-de-vida. Aquestes conseqüències inclouen, per anomenar-ne unes quantes: desolació del terreny i empitjorament de la dieta a través de l’agricultura, alienació tecnològica creixent a través de la història, el treball, sorgiment d’epidèmies i malalties, patriarcat, alcoholització i altres drogadiccions, i imperialisme domèstic i internacional.  En l’atac contra la civilització Declivi vol sobrepassar la pobresa teòrica de tant les organitzacions anarquistes, que moltes vegades es limiten a documentar les conquestes dels “rics sobre els pobres” en un marc de lluita de classes, com escriptores i publicadores anarquistes, que acostumen a quedar-se en teories fora de lloc, suïcides, superficials, humanistes i impossibles d’establir en un context de col·lapse ecològic i civilitzacional, com ara l’anarquisme social, sindical o la ecologia que busca la gestió humana del territori. És més, Declivi reconeix que, com a formes d’organització nascudes en el sí de la Revolució Industrial, els partits i els sindicats són eines per disciplinar el poble i pilars del sistema industrial, fent-los instrumentals en l’alienació tecnològica de la humanitat.

 

Declivi és comprès en una forma que li permet la creació de teoria i crítica. Declivi no és una cèl·lula d’atac directe a la infraestructura industrial, forma d’organització a la que Declivi li dona, des de la seva privilegiada posició de generació de teoria, suport. Declivi preveu i “no li desagradaria” la proliferació de cèl·lules d’aquest tipus, i en els seus escrits poden aparèixer per casualitat indicacions per a la formació d’aquestes. Declivi s’oposa emfàticament al rebuig unànime de l’anarquisme “oficial” a aquestes formes d’atac en la base de que aquestes condemnes es fan sota idees humanistes-liberals i dintre el joc de l’hegemonia moral del moment.

 

Declivi coneix les ideologies que demanen la reforma del sistema i societat industrials i utilitza l’evidència antropològica i històrica per desmentir les promeses de llibertat d’aquestes ideologies. Declivi entén, també, que aquestes ideologies neixen en el sí de l’adveniment de la societat industrial i que per tant formen part de la seva estructura. Per la seva banda Declivi busca ser part de “l’estructura” del col·lapse del sistema industrial i la civilització global. 

 

En el col·lapse <<Les possibilitats per la llibertat i allò salvatge apareixeran i desapareixeran. La desigualtat que caracteritza el present s’aprofundirà. No hi haurà un futur mundial>>. Declivi no reclama un col·lapse civilitzacional com a gran esdeveniment emocional i històric que comporti gran quantitat de devastació i mort, però tampoc creu en l’idealisme tecnològic que amara el discurs sobre el canvi climàtic i que és un dels pilars ideològics de l’actual estat de les coses; entén aquest actual col·lapse com a inevitable però reductible. Per això promovem la defensa més radical i necessària de la natura i les biosferes: la destrucció del sistema industrial i de la dominació de la civilització sobre les formes de vida. Contra els reformistes del sistema industrial i els que suposen que és políticament neutral refermem el nostre compromís en desvelar el paper central del sistema industrial en les relacions entre les formes de vida i més concretament en la catàstrofe ecològica en la que està immers el planeta. El col·lapse no se’ns està fent agradable, i serà pitjor; no és una mena d’Apocalipsi que redimirà el món a través de sang i foc sinó un esdeveniment històric amb precedents però de magnitud mai vista. Establir una predicció de com serà concretament és pura especulació, però només podem esperar que les afliccions i problemes portats pel sistema industrial i la civilització podran ser combatuts i rebutjats cada vegada amb més efectivitat.

 

Deixat això clar, és hora de començar a elaborar una teoria per l’assoliment de l’anarquia dins el declivi, deixant enrere les idees i sigles passades d’un anarquisme en declivi. No pretenem fer gaires amics en el camí; les sigles establertes de l’anarquisme rarament saben encaixar la crítica, i l’alienació tecnològica i fe en el sistema industrial resten massa establerts com perquè una crítica radical cap aquests sigui ben rebuda. Però les impulsores de la anarquia sempre han sigut una minoria, i aquest és un dels nostres punts forts. És amb aquest sentiment que ens posem en marxa per crear una teoria clara i accessible per el context real que estem sobrepassant. Per la destrucció de la civilització i el que vingui després!