Declivi neix primer i abans que res en el si del col·lapse de la civilització global, en el malestar de la societat de masses industrial i en el creixent ecocidi de la natura encapsulada en el territori català. Declivi entén que tota anàlisi de la realitat ha de travessar aquests tres eixos si vol ser realment profunda i representativa de la realitat, i que aquesta anàlisi es presenta extremadament necessària en aquest moment històric.
Declivi neix amb l’objectiu de la creació d’una teoria que últimament serveixi dues funcions: Primera, l’anàlisi de les dinàmiques de la civilització com a concepte que busca ser universal, dels seus passats i present col·lapses, i l’impacte d’aquesta en les relacions entre les formes-de-vida. Segona, la fiscalització, crítica i redirecció de les organitzacions i grups que reclamen l’assoliment de l’anarquia, a qui les teories on apareixen la civilització i allò salvatge llueixen per la seva absència, i el desmentiment de les teories humanistes-liberals que reclamen la reforma del sistema industrial, teories empassades extremadament sovint per aquestes organitzacions. Declivi vol oferir una resposta davant la aparent decaiguda o minoritat de l’anarquisme català i oferir en aquest context una estratègia organitzacional per l’assoliment de l’anarquia per les anarquistes.
Declivi entén, en línia amb els recents descobriments antropològics i en contra del “coneixement comú” imposat pels prínceps del progrés, els efectes del procés civilitzador sobre les formes-de-vida. Aquestes conseqüències inclouen, per anomenar-ne unes quantes: desolació del terreny i empitjorament de la dieta a través de l’agricultura, alienació tecnològica creixent a través de la història, el treball, sorgiment d’epidèmies i malalties, patriarcat, alcoholització i altres drogadiccions, i imperialisme domèstic i internacional. En l’atac contra la civilització Declivi vol sobrepassar la pobresa teòrica de tant les organitzacions anarquistes, que moltes vegades es limiten a documentar les conquestes dels “rics sobre els pobres” en un marc de lluita de classes, com escriptores i publicadores anarquistes, que acostumen a quedar-se en teories fora de lloc, suïcides, superficials, humanistes i impossibles d’establir en un context de col·lapse ecològic i civilitzacional, com ara l’anarquisme social, sindical o la ecologia que busca la gestió humana del territori. És més, Declivi reconeix que, com a formes d’organització nascudes en el sí de la Revolució Industrial, els partits i els sindicats són eines per disciplinar el poble i pilars del sistema industrial, fent-los instrumentals en l’alienació tecnològica de la humanitat.
Declivi és comprès en una forma que li permet la creació de teoria i crítica. Declivi no és una cèl·lula d’atac directe a la infraestructura industrial, forma d’organització a la que Declivi li dona, des de la seva privilegiada posició de generació de teoria, suport. Declivi preveu i “no li desagradaria” la proliferació de cèl·lules d’aquest tipus, i en els seus escrits poden aparèixer per casualitat indicacions per a la formació d’aquestes. Declivi s’oposa emfàticament al rebuig unànime de l’anarquisme “oficial” a aquestes formes d’atac en la base de que aquestes condemnes es fan sota idees humanistes-liberals i dintre el joc de l’hegemonia moral del moment.
Declivi coneix les ideologies que demanen la reforma del sistema i societat industrials i utilitza l’evidència antropològica i històrica per desmentir les promeses de llibertat d’aquestes ideologies. Declivi entén, també, que aquestes ideologies neixen en el sí de l’adveniment de la societat industrial i que per tant formen part de la seva estructura. Per la seva banda Declivi busca ser part de “l’estructura” del col·lapse del sistema industrial i la civilització global.
En el col·lapse <<Les possibilitats per la llibertat i allò salvatge apareixeran i desapareixeran. La desigualtat que caracteritza el present s’aprofundirà. No hi haurà un futur mundial>>. Declivi no reclama un col·lapse civilitzacional com a gran esdeveniment emocional i històric que comporti gran quantitat de devastació i mort, però tampoc creu en l’idealisme tecnològic que amara el discurs sobre el canvi climàtic i que és un dels pilars ideològics de l’actual estat de les coses; entén aquest actual col·lapse com a inevitable però reductible. Per això promovem la defensa més radical i necessària de la natura i les biosferes: la destrucció del sistema industrial i de la dominació de la civilització sobre les formes de vida. Contra els reformistes del sistema industrial i els que suposen que és políticament neutral refermem el nostre compromís en desvelar el paper central del sistema industrial en les relacions entre les formes de vida i més concretament en la catàstrofe ecològica en la que està immers el planeta. El col·lapse no se’ns està fent agradable, i serà pitjor; no és una mena d’Apocalipsi que redimirà el món a través de sang i foc sinó un esdeveniment històric amb precedents però de magnitud mai vista. Establir una predicció de com serà concretament és pura especulació, però només podem esperar que les afliccions i problemes portats pel sistema industrial i la civilització podran ser combatuts i rebutjats cada vegada amb més efectivitat.
Deixat això clar, és hora de començar a elaborar una teoria per l’assoliment de l’anarquia dins el declivi, deixant enrere les idees i sigles passades d’un anarquisme en declivi. No pretenem fer gaires amics en el camí; les sigles establertes de l’anarquisme rarament saben encaixar la crítica, i l’alienació tecnològica i fe en el sistema industrial resten massa establerts com perquè una crítica radical cap aquests sigui ben rebuda. Però les impulsores de la anarquia sempre han sigut una minoria, i aquest és un dels nostres punts forts. És amb aquest sentiment que ens posem en marxa per crear una teoria clara i accessible per el context real que estem sobrepassant. Per la destrucció de la civilització i el que vingui després!