El nacionalisme, punta de llança de l’extractivisme
En dies com aquests, en major o menor mesura, podem veure a les xarxes, als mitjans i a qualsevol eina de mediació del discurs polític, un tipus de discurs que reclama “el dret a decidir”, “ser lliures”, o “fer fora l’invasor”. Ens referim al nacionalisme, que segons des d’on s’enuncien poden variar.
Poden tenir diferents expressions però en general aquest discurs vol expressar una idea en efectiu: el control del territori. La major part endulceix o amaga aquesta part, però és latentment el que es vol aconseguir
El que ens interessa en l’anàlisi de les relacions entre formes de vida (i fins i tot en un anàlisi ecologista, encara que ningú vulgui emprender aquest camí) és que implica “el control del territori”.
“Control del territori” no es refereix només a la idea (que entra dintre el racisme inherent al funcionament dels Estats, segons Foucault) de fer fora o eliminar un grup o classe de la població per el benestar o supervivència de l’altre,
“Control del territori” implica també controlar tota forma de vida i recurs dintre el territori; establir el control humà total sobre els fluxes i relacions orgàniques i inorgàniques dins un territori. Vol la propietat humana de la natura.
Això ho trobem en el eco-nacionalisme i eco-feixisme: Respectar la “nostra” natura o aturar l’explotació *estrangera* són parts importants del seu discurs. En cap moment es separa la natura de la nació o cultura.
El eco-nacionalisme i l’eco-feixisme és un perill per a la natura encapsulada a un territori perquè continua la supressió d’allò salvatge, s’intensifica la domesticació d’una natura al servei de la nació
Però fora d’aquest nacionalisme conservador també suposem el nacionalisme com a la força reaccionària i domesticadora que és: veiem el exemple històric on un nacionalisme revolucionari ha aconseguit el poder.
En cap d’aquestes nacions la natura ha estat alliberada del control humà: més aviat s’ha reforçat la domesticació i explotació. Veiem per exemple les nacions post-colonials on un govern nacionalista ha implementat les seves polítiques
El discurs que regna en aquests governs és el de la lluita contra l’espoli colonial. El remei? La nacionalització dels mètodes d’extracció i conquesta de la natura salvatge “per a la classe obrera” o “per a la nació”, depenent del govern.
Gran canvi! Ara la destrucció de la natura i la condemna de les formes de vida serveix única i exclusivament a la idea fixa del moment. En molts d’aquests països post-colonials, per cert, l’explotació de recursos és la base de l’economia.
I hem de remarcar el paper del discurs nacionalista en aquest canvi: la lluita d’una nació o cultura contra una altra dintre l’espectacle polític reforça efectivament els sistemes industrials de producció material i cultural.
La nació és un constructe ideològic d’una època històrica on la domesticació i lògica de la civilització estan prou desenvolupades com per ser no-qüestionables. És lògic que no plantegi un canvi real en les relacions entre formes-de-vida
El nacionalisme no és cap cosa desitjable per un territori que vulgui romandre salvatge. És més, el nacionalisme és el motor de l’acumulació primitiva de capital per al desenvolupament i enfortiment del sistema industrial.
Cap nacionalisme, es vulgui denominar patriòtic-revolucionari o imperialista, ha efectuat un canvi real i positiu en el reassalvatjament d’un territori o en l’alliberació de les formes de vida d’un sistema industrial. És idealista pensar que pot efectuar canvis ecològics reals.
En el context del territori encapsulat a Catalunya, davant dos nacionalismes d’herència colonial i que troben inqüestionable el sistema industrial i la domesticació dels territoris salvatges, desvelem el caràcter reaccionari d’aquests.
Superant-los i fugint de la seva lògica plantegem la desterritorialització inherent en la màquina-de-guerra-nòmada i prenem el lema:
Defensa la terra, re-assalvatjat, ataca el nacionalisme!